Latung
La La
en dansa,
Cia.
David
Ymbernon
—
Coreografia i interpretació. Treball d’interpretació i d’acompanyament coreogràfic en diferents escenes de la nova creació de la Cia. David Ymbernon Latung La La en dansa. Estrenada en el marc del Festival Dansa Metropolitana, 19 de Març 2023, Teatre Alegria, Terrassa.
Foto: Jordi Call (imatges de la residència a Can Gassol 2022).
Després de molts anys de treballar la poesia escènica amb objectes, personatges, situacions i imatges oníriques en aquest espectacle el creador David Ymbernon incorpora la dansa com a eix vertebrador d’imatges i situacions carregades de poesia.
Foto: Jordi Call (imatges de la residència a Can Gassol 2022).
Latung La La en dansa from David Ymbernon on Vimeo.
Cia. David Ymbernon, Latung La La en dansa.
Festival Dansa Metropolitana, 19 de Març 2023, Teatre Alegria, Terrassa.
Autoria i escenografia: David Ymbernon
Direcció i vestuari: David Ymbernon i Elisabet Augé
Autoria / Direcció musical: Xavi LLoses
Coreografia: David Ymbernon i Zoe Balasch
Interpretació: Daida Ymbernon, David Ymbernon, Xavi Lloses i Zoe Balasch.
Construcció de l’escenografia: Taller d’Escenografia Castells (ou i campana) i David Ymbernon (objectes taronja)
Disseny d’il·luminació: Jep Vergés
Fotografia promocional: David Ymbernon (amb la col·laboració de David Ruano)
Fotografies de l'espectacle: Jordi Call (imatges de la residència a Can Gassol)
Producció: Elisabet Augé
Coproducció: Dansa Metropolitana i Cia. David Ymbernon
Residències i col·laboració: Can Gassol Centre de Creació d’Arts Escèniques, Casa Elizalde, Centre Cívic Barceloneta, Centre Cívic Parc Sandaru i La Lleialtat Santsenca.
Epidèmia
de
Ball
—
Epidèmia de Ball ha estat concebut al llarg dels dos darrers anys, durant i post CoVid-19. El Desembre del 2022 i fins al Febrer d'enguany, ha estat sel.leccionat en residència al Centre Cultural La Casa Elizalde de Barcelona, dins l'anomenat ritual performatiu "22 peces 44 minuts” amb una presentació pública, on vaig emmarcar i presentar dit nou projecte que m'ocuparà tot l'any 2023.
Actualment, està en residència al CRA'P, Pràctiques de Creació i Recerca Artística, rebent l'acompanyament de l'Esther Freixa i el Toni Cots.
Descripció del projecte
Epidèmia de Ball és un projecte que investiga la coreomania explorant les epidèmies de ball en diferents països, cossos i cultures. L'objectiu és reinterpretar la coreomania en el context contemporani des d'una perspectiva crítica per tal de crear noves estètiques i narratives desplegant múltiples dispositius i formats creatius.
La noció de "normalitat" és una construcció social i cultural que ha estigmatitzat grups minoritaris al llarg de la història. El discurs mèdic i religiós ha estat influent en aquesta estigmatització, establint normes i relegant certes formes de comportaments com a "desviació", "patologia", "bogeria"... Aquesta perspectiva canvia amb el temps i les cultures i està relacionada amb les relacions de poder i el control dels cossos. A través de l'estigmatització, s'ha buscat exercir control sobre certs grups minoritaris per així mantenir l' estatus quo. La tradició coreomànica estableix connexions cosmològiques, místiques, contextuals i mèdiques.
Les raves i festivals de música actuen com a espais de curació coreomànica. Allà la fatiga i la resistència física permeten una catarsi i recuperació col·lectiva. Aquestes pràctiques obren la porta a una arquitectura de l'oci que allibera l'estrès col·lectiu i desafia el poder a través de la contagiadora força del ball.
Marc teòric i històric
A la ciutat d'Estrasburg el juliol de 1518, Frau Troffea va començar a ballar sense control. En menys d’un mes ja eren més de 400 persones que anaven caient una rere l’altra, a causa de l’esgotament extrem degut a l'incapacitat de parar de ballar. La pesta del ball es va prolongar fins al mes de setembre, quan va desaparèixer tan misteriosament com s’havia iniciat. Aquesta és una de les epidèmies del ball més estranyes registrades en la història mundial. Encara avui, les seves causes exactes continuen sent un enigma.
La mania de ball ha adoptat diferents manifestacions en diferents països i moments històrics:
• Alemanya i els Països Baixos, entre els segles XIV i XVII.
• Itàlia, coneguda com el tarantisme, o la tarantel·la.
• Abissínia (actual Etiòpia), entre1810 i 1819 la mania de ball era anomenada Tigretier i
afectava especialment a les dones.
• Andes Peruans, entre 1560-70, es va donar el fenomen del Taki Onqoy la malaltia del
ball i del cant, una forma de resistència anticolonial.
Tot i que entenem una epidèmia de ball com un fenomen del passat que va succeir en temps pretèrits, aquest projecte vol investigar la genealogia de les epidèmies de ball que al llarg del temps i en moments de crisi social han adherit la dansa i els estats de trànsit.
Detall d'un gravat de 1642 d'Hendrik Hondius, basat en el dibuix de 1564 de Peter Breughel el Vell que representa els malalts d'una epidèmia de dansa que es va produir a Molenbeek aquell any.
Eixos temàtics
• El ball com a reacció a moments de crisi social i la seva funció en aquests contextos.
• La possessió i l'estat de trànsit, relacionats amb la resistència física. L'aspecte dionisíac
del ball.
• El ball i la capacitat de contagiar a altres persones adoptant una funció de comunió
social que reforça els vincles, la identitat cultural i la cohesió grupal.
• La noció de "normalitat" vs."bogeria".
En el passat, el ball col·lectiu generava una concepció espacial i temporal allunyada de la producció i del treball, amb la presència de la màgia i la superstició. Aquesta nova temporalitat ressona amb les teories i pràctiques del decreixement, la contemplació, el ritual i les cures per a contrarestar l'excessiva producció del sistema neoliberal.
Metodologia
La singularitat i innovació del projecte Epidèmia de Ball es troba en la investigació d’un fenomen marginal i marginat en la historiografia de la cultura popular i les formes de la dansa a través d' una metodologia que entrellaça el relat històric, la creació escènica, la dansa comunitària, la vídeo-creació i la instal·lació.
Bibliografia, articles, vídeos, referents visuals:
- Johanes Birringer, Josephine Fenger « Dance & Choreomania, Tanz & WahnSinn ». Henschel, 2006.
- John Waller « A time to dance a time to die » The extraordinary story of the dancing
plague of books, 2008.
- Andrew Davidson, « Choreomania , an historical sketch. With some account of an epidemic observed in Madagascar ». Edinburgh, printed by Oliver and Boyd, 1858.
- « Artaud, Germ Theory, and the Theatre of Contagion ». Theatre journal 58 (2006),
1-14 Copyright 2006, by the Johns Hopkins University Press.
- Eugene Backman « Danzas religiosas en la iglesia cristiana y en la medicina popular un origen biológico o químico para la manía del baile ».
- Michel Maffesoli « De la orgía. Una aproximación sociológica». Ed. Ariel
- Veure estudis de Robert Bartolomew
Links:
https://www.theguardian.com/stage/2018/jul/05/bizarre-dance-epidemic-of-summer-1518-
strasbourg
https://www.imdb.com/title/tt12373880/
https://www.cbc.ca/documentarychannel/docs/fear-of-dancing ( choreomaniva vs.
choreophobia , por a ballar vs.choreomania
https://www.espinof.com/criticas/strasbourg-1518-jonathan-glazer-rememora-epidemia-baile-1518-su-angustioso-nuevo-cortometraje
https://www.bps.org.uk/psychologist/dancing-plagues-and-mass-hysteria
Cinema:
- Sydney Pollack «Danzad, danzad malditos». Adaptació de la novel.la d’Horace McCoy «They Shoot Horses, Don't They?».
YouTube: La epidemia del baile:
https://www.youtube.com/watch?v=4rQXKMYr_t4
https://www.youtube.com/watch?v=E5-sVVCerxQ
https://www.youtube.com/watch?v=Y5rPV_lppGE&t=467s
https://www.youtube.com/watch?v=Jbo66HRj3jY&t=289s
https://www.youtube.com/watch?v=Uq2LrBURl7w
https://www.youtube.com/watch?v=kM21NmBJtLQ
Tercers
Paisatges
—
Tercers Paisatges és un projecte de recerca i creació multidisciplinari que pretén sensibilitzar entorn a les noves reformulacions del fenomen de caça de bruixes a Catalunya ja que gràcies a recents estudis aquest fenomen ha deixat d’estar relacionat amb una etapa específica de l’història. Per això el projecte també proposa fer (re)lectures dels imaginaris per reivindicar la memòria de les dones acusades de bruixeria així com les pràctiques que exercien, íntimamen lligades amb el bé de la comunitat i amb una relació harmònica amb la natura i els animals. El propòsit, és caminar en la direcció de la recuperació de sabers i pràctiques del passat adherides a pràctiques artístiques contemporànies per construir un present i futur més sostenibles.
L’intencionalitat de Tercers Paisatges és donar continuïtat a un projecte anterior, Sense traç(a) que va estar en residència a Nau Côclea el Juny i Octubre del 2020, per tal d’investigar el rol de la dansa i les arts vives en nous contextos d’exhibició i com es relacionen el territori, el lloc i la història. El resultat de la residència realitzada en dues etapes va ser Totes, bruixes i la creació de diferents materials visuals. Actualment Tercers Paisatges està a l’espera de suport a la creació, i de finançament per la seva producció.
Foto: Imma Pla, 2021.Marc teòric i documentació històrica
Per entendre el fenomen de la cacera és imprescindible entendre-ho com un fenomen multicausal: privatització de les terres comunals, el naixement de la professió mèdica, l’aparició de la ciència i el mètode científic, el desenvolupament de la visió mecànica del món i el materialisme, la misogínia, els valors religiosos, la inquisició, la conquesta del Nou Món... És un fenomen que dura tres segles amb la mort i tortura de moltes dones, la majoria del món rural.
La cacera de bruixes històricament és un fenomen que es va donar a Europa i al continen americà entre els s.XV-XVIII en un període de grans canvis estructurals en l'àmbit polític, econòmic, territorial i social. En conseqüència hi ha una transformació de les relacions amb la naturalesa i amb els animals (per ex. s’acusen a les bruixes de servir-se d’animals que són còmplices dels seus crims). L’economia comença a organitzar-se en forma de capitalisme que va causar la desaparició de formes d’organització comunitària de la terra derivant en una nova relació amb la naturalesa, vista com un terreny d’expropiació i d’explotació. S’acusarà de bruix a dones del món rural i a camperoles, ja que moltes d’elles eren curanderes. Parafrasejant a Sílvia Federici «és un atac a qualsevol poder de la dona i els entramats comunitaris».
Avui dia parlar de bruixes és com una moda ja que se’n està fent un gran ressò. Certament, es comença a donar valor a una realitat llargament ocultada, doncs a la foguera s’hi van cremar persones, sabers i pràctiques que estaven íntimament lligades a la vida, el naixement, la fertilitat, la salut, l’amor, la sexualitat i molt més ja que formaven part de simbolismes, els rituals i la màgia (de certs objectes i de la paraula). És interessant observa l’evolució al llarg dels segles del significat i repercussió d’aquesta paraula i tot el què implica. Etimològicament la paraula bruixa significa «la que esclafa» i a l’Edat Mitjana designava unes criatures malèfiques o esperits nocturns que atacaven les persones de nit, sobretot els infants. És l’època de les llevadores, sanadores, fetilleres, magues, fascinadores, sortílegues alquimistes, conjuradores, encantadores...noms per designar a «dones sàvies» hereves de coneixements ancestrals. Totes elles encara no eren anomenades bruixes si bé ja despertaven cert recel, tant a les autoritats civils com religioses.
Al s.XV bruixa va passar a designar una dona de carn i ossos capaç de comunicar-se amb aquells esperits malèfics i de fer mal.
«Si serà trobat hom o fembra de la dita vall vaja amb les bruixes de nit al Boc de Biterna e aquell farà homenatge, prenent-lo per senyor, renegant de Déu; e no res menys que pomarà o matarà infants petits de nit o de dia, e darà gatirnons o buxols, e així mateix darà metzines, que tal hom o fembra que qui semblants delictes cometrà, perda lo cos e tots sos béns». 1).
Aquest és un fragment de les ordenances de la Vall d’Àneu compilades el 1424 pel compte Arnau Roger IV de Pallars. És un dels documents més antics en el qual apareix la paraula bruixes. Avui dia gràcies al moviment feminista bruixa també s’associa a dona rebel, i també ens trobem amb una mena romantització de la bruixa i amb un comerç de les bruixes i de la bruixeria: les dones acusades de bruixeria de certes ciutats es converteixen en un reclam turístic, esdevenint un objecte de folklore sense respectar-les ja que s’invisibilitza a les done reals (camperoles, artesanes, curanderes, llevadores...).
El fenomen de la cacera de bruixes sembla que formi part del passat, però lamentablement, si volem trobar punts en comú entre les dones del passat i les dones del present, és precisament la caça de bruixes un d’aquests exemples que les uneixen. Quines son les bruixes d’aquest segle? Avui dia encara es segueixen cremant dones en diferents parts del món. Al 2007 més de tres mill dones, exiliades en campaments de bruixes al nord de Ghana I obligades a abandonar les seves comunitats davant les amenaces de mort. En països de l’Arabia Saudita encara e decapiten dones acusades de bruixeria, i trobem més exemples en països d’Africa co Moçambic, Tanzània, Kènia i Zàmbia.
1). Ordinacions d’Àneu d’Arnau Roger IV, 1424, cap. I VALLS I TABERNER, Ferran: Privilegis i ordi- nacios de les valls pirinenques: Vall d’Àneu, Vall Ferrera, Vall de Querol, Barcelona, Promocions i Publicacions Universitàries,1988.