Epidèmia
de
Ball
—
Epidèmia de Ball és una recerca interdisciplinària a partir de la coreomania, dels cossos, de la llum, del so i dels estats de trànsit. La coreomania, mania del ball, és reinterpretada en la contemporaneïtat des d'una perspectiva crítica i obre diverses qüestions al voltant de la noció de normalitat/bogeria, de la possessió física, dels estats de trànsit i de l’efecte contagiós de la dansa.
Mitjançant l'exploració exhaustiva de les epidèmies de ball en diversos països, èpoques i cultures al llarg de
la història, sorgeix una genealogia de la coreomania que activa la creació de noves estètiques i narratives que reinterpreten corporeïtats corèiques i moviments aparentment desordenats. L'imaginari, concebut com a coneixement i com a substància, enllaça realitats intangibles i de la matèria, prenent forma en les coreografies de l'invisible.
Epidèmia de Ball muta la perspectiva sobre el què és considerat normal o anormal per explorar la bellesa i el tabú amb una mirada dissident i poètica.
La singularitat i innovació de la temàtica coreomànica es troba en un fenomen marginal i marginat en la historiografia de la cultura popular i les formes de la dansa a partir d’ una perspectiva interdisciplinària que combina la investigació històrica, la dansa, la psicologia i l'antropologia.
A partir de la reflexió crítica i l’actualització de coneixements, la recerca teòrica i pràctica realitzada des del 2021 al voltant de les epidèmies de ball ha permès una comprensió completa i profunda d’aquest fenomen cultural i la seva rellevància a la societat d'avui dia, aportant una perspectiva única i nova en el context social actual.
El desenvolupament d'una metodologia participativa i contextual que adhereix pràctiques performatives treballant amb col·lectius diversos (professionals de la dansa, amateurs i gent del carrer) ha generat reflexions i diàlegs rellevants sobre la construcció cultural de l’exclusió social, la salut mental, el control dels cossos i les identitats en diferents públics i contextos enriquint la cultura contemporània del món de la dansa i les arts vives.
Epidèmia de Ball es desplega en tres dimensions:
. L'activació d'una metodologia participativa a partir del Laboratori de dansa i pràctiques performatives, donant com a resultat creacions de dansa en formats diversos i amb mostra final oberta al públic.
. La creació d’un Solo de dansa interpretat per Zoe Balasch.
. La investigació. Recerca teòrica escrita: “Epidèmia de Ball: dansa, desordre i coreomania” de Zoe Balasch Arumí, 2024. (20 pàgines). Disponible en el dossier de descàrrega lliure:
https://www.academia.edu/117028552/Epidemia_de_Ball_dansa_desordre_i_coreomania. Tots els Drets reservats a l'autor del text per Zoe Balasch Arumí, Igualada (Barcelona), 2024.
La metodologia participativa i contextual
Aquesta metodologia d'investigació i creació artística participativa integra nous públics en processos creatius. El seu objectiu principal és democratitzar l’art, impulsant la participació ciutadana i facilitant l'accés a la creació artística. La seva força resideix en dos pilars:
1. Integra nous participants en cada context on s'activa, alhora que inclou persones d'experiències anteriors.
2. S'adapta a les característiques específiques de cada entorn, generant una xarxa sociocultural dinàmica i diversa.
El laboratori de dansa i pràctiques performatives és el cor i motor d'acció d'aquesta metodologia i l'eix vertebrador del projecte Epidèmia de Ball. A través d'una convocatòria oberta, es forma un grup de 15 persones interessades en la dansa i el moviment. Les sessions s'estructuren entre cinc o vuit trobades intensives. El laboratori obre processos i el resultat que se'n deriva és una creació grupal que pot adoptar formats diversos contemplant també la versió site-specific. La creació resultant, de gran riquesa escènica, integra artistes professionals, amateurs i persones no vinculades directament al món artístic afavorint la interacció entre la creació participativa, la comunitat artística i espais de creació, festivals i/o institucions compromeses amb projectes de mediació. D'aquesta manera es democratitza l'accés a la creació artística apropant-la a diferents col·lectius socials. Alhora, aquesta aproximació trenca barreres i fomenta nous vincles entre els públics, la comunitat artística i les institucions oferint una experiència escènica inclusiva i transformadora.
Veure les creacions realitzades:
. ”1518/840 Transitar l'invisible”
Performance grupal de llarga duració (7h). Presentada a La Nit dels Museus i exposició l'Altre Costat, Centre d'arts Santa Mònica, Barcelona, 2024. Veure els vídeos i informació en detall.
. ”Corpografies inclassficables”
Performance grupal participativa. Cicle Dimecres de so i cos, Centre d'arts Santa Mònica, Barcelona, Desembre 2023. Veure els vídeos i informació en detall.
Coreomania (solo a Epidèmia de Ball)
Un solo en procés de creació interpretat per Zoe Balasch en l'àmbit de la dansa i les arts vives, el solo és un dels diversos formats escènics del projecte Epidèmia de Ball, en el qual treballa des del 2023. Coreomania es troba en residència a CRA`P. Durant el 2025.Veure el vídeo de la recerca en procés durant la residècia a CRA`P, 15 de Desembre 2023.
Detall d'un gravat de 1642 d'Hendrik Hondius, basat en el dibuix de 1564 de Peter Breughel el Vell que representa els malalts d'una epidèmia de dansa que es va produir a Molenbeek aquell any.
MARC TEÒRIC I CONCEPTUALITZACIÓ:
A partir de la investigació de la genealogia del concepte coreomania (coreo: ball / mania: bogeria) veiem que la noció de "normalitat" és una construcció social i cultural que ha estigmatitzat grups minoritaris al llarg de la història. El discurs mèdic i religiós ha estat influent en aquesta estigmatització, vinculada amb relacions de poder i el control dels cossos. Un discurs que ha establert normes i deixat de banda certs comportaments considerats com a "desviació" "patologia” o “bogeria”. Certes maneres de ballar, de gestualitats i d’estils de moviment s’han descrit en termes de coreomania, de bogeria del ball i d’estats de trànsit com una malaltia contagiosa capaç de disseminar-se a escala epidèmica. A través de l'estigmatització, s'ha buscat exercir control sobre certs grups minoritaris per així mantenir l'estatus quo.
El concepte coreomania evoluciona amb el temps i les cultures i la seva conceptualització i significat abarca una dimensió dual: per una banda, fa referència a un comportament individual i per altra, a un comportament grupal, amb el denominador comú de vincular-se íntimament amb la idea de desordre, tan el físic/mental com el desordre social.
La tradició coreomànica estableix connexions cosmològiques, místiques, contextuals i mèdiques. Les raves i festivals de música actuen com a espais de curació coreomànica. Allà la fatiga i la resistència física permeten una catarsi i recuperació col·lectiva. Aquestes pràctiques obren la porta a una arquitectura de l'oci que allibera l'estrès col·lectiu i desafia el poder a través de la força contagiadora del ball.
Geneaologia de la coreomania
La coreomania, o mania del ball, ha evolucionat en el llenguatge a través de la història, vinculant-se amb termes com bogeria, malaltia i contagi. Inicialment associada al “Ball de St. Vito” durant l’Edat mitjana i en segles posteriors, es considerava una mania del ball histèrica que es caracteritzava per moviments involuntaris. La genealogia de la coreomania revela l’emergència al segle XIX del desenvolupament de disciplines com l’antropologia i l’etnografia per explicar aquest fenomen de la història que bàsicament havia estat descrit des de la medicina. És precisament al s.XIX que aquest concepte es comença a considerar com la combinació d’una dansa epidèmica amb agitació política, observada arreu d'Europa i també a les colònies.
Hi ha teories que atribueixen el terme al metge renaixentista Paracels i d’altres consideren que va ser forjat pel metge alemany J.F.C. Hecker, que també va utilitzar la noció de "Dancing Madness" per descriure esdeveniments que abastien les danses medievals i d’ altres manifestacions.
La coreomania es defineix com un concepte dual que recull termes utilitzats en cercles mèdics i històrics al segle XIX, alhora que descriu una combinació de gestos rebels i moviments contagiosos. La confusió terminològica continua fusionant la corea menor amb la major, tot i que les dues tenen connotacions morals i socials diferents. El lligam entre la coreomania i les revoltes socials es destaca en esdeveniments com la Dansa dels Esperits dels indis sioux ala EUA el 1890 i el 1560-70 la malaltia del cant i del ball Taqi Onkoy als Andes peruans on la dansa es converteix en una forma de resistència i afirmació cultural com a resposta al colonialisme. La dansa es presenta com a força inclusiva i apoderadora, connectant les comunitats i proporcionant una plataforma per expressar resistència en moments de crisi social i de submissió colonial.
Així doncs, la coreomania és un fenomen complex que s’ha disseminat en diverses àrees de la societat, arribant a a filtrar-se en el llenguatge popular, mèdic, antropològic, històric i etnogràfic per tal de donar explicacions al comportament humà que desafia els límits entre el desordre neurològic i l’alteració social.
Les epidèmies del ball
La història de les epidèmies de ball a Europa és marcada per brots recurrents, amb episodis notables com el de 1374 i el de 1518. Després de la devastació de la Pesta Negra, diverses ciutats van experimentar epidèmies de dansamania, on les persones ballaven sense control durant hores, dies o fins i tot mesos. L'origen d'aquests brots es relaciona amb factors com la pobresa, la fam, les malalties i la incertesa, amb les persones buscant alleujament mitjançant el ball. Les teories sobre les causes d'aquest fenomen inclouen la "malaltia psicogènica massiva” de John Waller i la possible influència de l'ergotisme causat per consumir pa contaminat amb fongs, causant al·lucinacions com les del LSD. Tot i que es discuteix al voltant de la naturalesa organitzada o espontània del ball epidèmic, la manca de testimonis directes fa difícil arribar a conclusions definitives.
Els tractaments de la mania del ball variaven des de l'aïllament fins a l'exorcisme, amb la gent recorrent a pregàries i peregrinacions a llocs sagrats per aconseguir alliberament. Tot i que alguns episodis es resolien amb el temps, altres van durar mesos, com el brot de 1518 a Estrasburg, el final del qual continua sent una incògnita avui en dia.
SUPORT:
El projecte Epidèmia de Ball ha rebut el suport de centres de creació ( Nau Côclea, Centre d'arts Santa Mònica, Centre Cívic Can Felipa, Espai de Marge i el CRA'P).
Durant el 2025 la creació del solo de dansa Coreomania està en residència a CRA'P , Pràctiques de Recerca i Creació, Mollet del Vallès.
El 2024 ha rebut el premi "al meu barri fan performances" del Festival Escena Poblenou i Can Felipa.
El 2023 ha rebut el suport de la beca de recerca i creació en arts escèniques del Departament de Cultura.